Després de molt de temps sense escriure he decidit que ja era hora de continuar el que temps passat havia començat. 
Fa poc més d’una setmana vaig tornar d’ Anglaterra, on vaig poder conèixer a moltíssima gent i viure experiències que mai oblidaré. Tot va començar aquell esperat diumenge, quan després d’haver-me acomiadat dels meus pares a l’aeroport, vaig començar a parlar amb alguns dels 12 companys, que anaven a vindre des de València fins a Londres amb mi. Sols dues xiques anirien amb mi a Stratford...
A l’avió, que feia el trajecte de València - Madrid, em va tocar seure al costat d’un noi que tenia un nom un tant peculiar, si més no jo no havia conegut mai a ningú amb aquell nom (sols ho havia sentit a una cançó dels lax’n busto)el seu nom era Roc. Vam parlar de tot tipus de temes: dels esports, família, edat...fins que en va dir que era d’Alcoi (cosa que em va fer certa gràcia).
Després a l’avió, que feia el t
rajecte Madrid – Londres, em va tocar seure al costat de dues xiques que deurien tindre uns vint i pico llargs anys, que van conversar de tot tipus de temes però ja d’un nivell més elevat: el treball a la empresa on treballaven, com s’ho montaven en estiu, quines despeses li cobria l’empresa, que fer quan set perd una maleta o te la trenquen, quina idea tenien elles de les persones que vivien a Andalusia(elles eren del nord)...em va donar l’ impressió que eren unes dones ben preparades tant acadèmicament com psicològicament.
Per últim, a l’avió de tornada, em va tocar al costat d’unes nenes que no tenien més de 6 anys i que em van contar tot el que havien estat fent a Londres. Eren unes nenes molt espavilades per a la seua edat però malgrat això, no podia entendre com les seues mares, amb tant pocs anys, les podien deixar viatjar soles...
La veritat, es que em vaig quedar meravellada de la quantitat de gent que pots conèixer a l’avió, i que sols escoltant les seues converses pots arribar a fer-te una idea de com són. Per no parlar de la quantitat de gent que vaig conèixer una vegada allà, a Stratford, i com en només tres setmanes pots agafar-los una estima que serà difícil d’oblidar... Però bé, això ja es un altre tema, que tal vegada en un altre moment, contaré.
Fa poc més d’una setmana vaig tornar d’ Anglaterra, on vaig poder conèixer a moltíssima gent i viure experiències que mai oblidaré. Tot va començar aquell esperat diumenge, quan després d’haver-me acomiadat dels meus pares a l’aeroport, vaig començar a parlar amb alguns dels 12 companys, que anaven a vindre des de València fins a Londres amb mi. Sols dues xiques anirien amb mi a Stratford...
A l’avió, que feia el trajecte de València - Madrid, em va tocar seure al costat d’un noi que tenia un nom un tant peculiar, si més no jo no havia conegut mai a ningú amb aquell nom (sols ho havia sentit a una cançó dels lax’n busto)el seu nom era Roc. Vam parlar de tot tipus de temes: dels esports, família, edat...fins que en va dir que era d’Alcoi (cosa que em va fer certa gràcia).
Després a l’avió, que feia el t
rajecte Madrid – Londres, em va tocar seure al costat de dues xiques que deurien tindre uns vint i pico llargs anys, que van conversar de tot tipus de temes però ja d’un nivell més elevat: el treball a la empresa on treballaven, com s’ho montaven en estiu, quines despeses li cobria l’empresa, que fer quan set perd una maleta o te la trenquen, quina idea tenien elles de les persones que vivien a Andalusia(elles eren del nord)...em va donar l’ impressió que eren unes dones ben preparades tant acadèmicament com psicològicament.Per últim, a l’avió de tornada, em va tocar al costat d’unes nenes que no tenien més de 6 anys i que em van contar tot el que havien estat fent a Londres. Eren unes nenes molt espavilades per a la seua edat però malgrat això, no podia entendre com les seues mares, amb tant pocs anys, les podien deixar viatjar soles...
La veritat, es que em vaig quedar meravellada de la quantitat de gent que pots conèixer a l’avió, i que sols escoltant les seues converses pots arribar a fer-te una idea de com són. Per no parlar de la quantitat de gent que vaig conèixer una vegada allà, a Stratford, i com en només tres setmanes pots agafar-los una estima que serà difícil d’oblidar... Però bé, això ja es un altre tema, que tal vegada en un altre moment, contaré.
M'ha agradat molt com has tornat a escriure al blog. Està molt bé que contes el que es sent a l'avió i el que et va passar. La veritat és que és molt curios allò que dius, i el de les xiquetes va sorprés prou. -m'alegre molt de que hages pogut viure aquesta experiència d'una forma tan positiva, com és la de coneixer nova gent. Amb tot açò és confirma que ets molt observadora, i pense que és una molt bona virtut, així que no la deixes de banda. ;)
ResponderEliminarseguix així!