Ràbia,fàstic i ganes de continuar lluitant...

Realment em sorprèn moltíssim, com de boig s’està tornant el món que m’envolta, i és que cada vegada més, s’estan fent freqüents les baralles, entre bandes o individualment. Ara, ja de res serveix tot allò que les mares s’han cansat de repetir-nos quant érem nens: "...la violència no du a cap lloc, els problemes s’han de solucionar parlant..." i és que, cada vegada més, la gent pega sense motiu algun i fins i tot és creu en el dret de llevar-li la vida a un altra persona,o bé pels seus ideals, o per motius sentimentals.

Vos conte tot açò per què hui, quant he entrat al tuenti m’havien enviat un “evento” parlant de l’última baralla, amb un final tràgic, entre dos xiques a la discoteca de Barraca(Sueca), el passat dissabte. Pel que sembla, Julia,la agressora, havia mantingut temps passat una relació amb el nuvi de Nora, la agredida, i estava obsessionada amb ell (encara que també he llegit en alguns comentaris, de persones que són del mateix poble que elles, que tot açò ja venia d’abans de que el nuvi de Nora i Julia mantingueren una relació). Siga com siga, aprofitant una discussió que va començar dins de la discoteca, Julia, indignada perquè els de seguretat l’havien expulsat pel rebombori que estava formant, va anar al seu cotxe a agafar un ganivet i va esperar fins que la parella, Nora i el seu nuvi, eixiren de la discoteca. Quan la va veure, la va agafar del cabell i li va clavar dos ganivetades, una a la cara i l’altra al coll, que moments després li provocaria la mort. El seu nuvi, que ho va presenciar tot, va intentar evitar que li pegara les ganivetades, emportant-se ell també una al braç, per la qual li han hagut de posar 25punts.

Aquest cas m’ha recordat al de Carlos i al de Guillem agulló, que va ser per motius diferents, els seus ideals, però que va acabar amb el mateix final, la mort i que en mi van despertar, igual que aquest, sentiments molt diversos: ràbia, fàstic i ganes de continuar lluitant.

Jo crec, que ja es hora de que ens plantegem si de veritat cal arribar fins a aquest extrem, i com de lamentable ha sigut tot, perquè si no fóra per casos com aquests mai haguérem obert, d’aquesta manera, els ulls. Encara, que hi ha gent que continua empenyant-se en mantenir-los tancats...