Ràbia,fàstic i ganes de continuar lluitant...

Realment em sorprèn moltíssim, com de boig s’està tornant el món que m’envolta, i és que cada vegada més, s’estan fent freqüents les baralles, entre bandes o individualment. Ara, ja de res serveix tot allò que les mares s’han cansat de repetir-nos quant érem nens: "...la violència no du a cap lloc, els problemes s’han de solucionar parlant..." i és que, cada vegada més, la gent pega sense motiu algun i fins i tot és creu en el dret de llevar-li la vida a un altra persona,o bé pels seus ideals, o per motius sentimentals.

Vos conte tot açò per què hui, quant he entrat al tuenti m’havien enviat un “evento” parlant de l’última baralla, amb un final tràgic, entre dos xiques a la discoteca de Barraca(Sueca), el passat dissabte. Pel que sembla, Julia,la agressora, havia mantingut temps passat una relació amb el nuvi de Nora, la agredida, i estava obsessionada amb ell (encara que també he llegit en alguns comentaris, de persones que són del mateix poble que elles, que tot açò ja venia d’abans de que el nuvi de Nora i Julia mantingueren una relació). Siga com siga, aprofitant una discussió que va començar dins de la discoteca, Julia, indignada perquè els de seguretat l’havien expulsat pel rebombori que estava formant, va anar al seu cotxe a agafar un ganivet i va esperar fins que la parella, Nora i el seu nuvi, eixiren de la discoteca. Quan la va veure, la va agafar del cabell i li va clavar dos ganivetades, una a la cara i l’altra al coll, que moments després li provocaria la mort. El seu nuvi, que ho va presenciar tot, va intentar evitar que li pegara les ganivetades, emportant-se ell també una al braç, per la qual li han hagut de posar 25punts.

Aquest cas m’ha recordat al de Carlos i al de Guillem agulló, que va ser per motius diferents, els seus ideals, però que va acabar amb el mateix final, la mort i que en mi van despertar, igual que aquest, sentiments molt diversos: ràbia, fàstic i ganes de continuar lluitant.

Jo crec, que ja es hora de que ens plantegem si de veritat cal arribar fins a aquest extrem, i com de lamentable ha sigut tot, perquè si no fóra per casos com aquests mai haguérem obert, d’aquesta manera, els ulls. Encara, que hi ha gent que continua empenyant-se en mantenir-los tancats...

...Moments...

Després de molt de temps sense escriure he decidit que ja era hora de continuar el que temps passat havia començat.

Fa poc més d’una setmana vaig tornar d’ Anglaterra, on vaig poder conèixer a moltíssima gent i viure experiències que mai oblidaré. Tot va començar aquell esperat diumenge, quan després d’haver-me acomiadat dels meus pares a l’aeroport, vaig començar a parlar amb alguns dels 12 companys, que anaven a vindre des de València fins a Londres amb mi. Sols dues xiques anirien amb mi a Stratford...

A l’avió, que feia el trajecte de València - Madrid, em va tocar seure al costat d’un noi que tenia un nom un tant peculiar, si més no jo no havia conegut mai a ningú amb aquell nom (sols ho havia sentit a una cançó dels lax’n busto)el seu nom era Roc. Vam parlar de tot tipus de temes: dels esports, família, edat...fins que en va dir que era d’Alcoi (cosa que em va fer certa gràcia).

Després a l’avió, que feia el trajecte Madrid – Londres, em va tocar seure al costat de dues xiques que deurien tindre uns vint i pico llargs anys, que van conversar de tot tipus de temes però ja d’un nivell més elevat: el treball a la empresa on treballaven, com s’ho montaven en estiu, quines despeses li cobria l’empresa, que fer quan set perd una maleta o te la trenquen, quina idea tenien elles de les persones que vivien a Andalusia(elles eren del nord)...em va donar l’ impressió que eren unes dones ben preparades tant acadèmicament com psicològicament.

Per últim, a l’avió de tornada, em va tocar al costat d’unes nenes que no tenien més de 6 anys i que em van contar tot el que havien estat fent a Londres. Eren unes nenes molt espavilades per a la seua edat però malgrat això, no podia entendre com les seues mares, amb tant pocs anys, les podien deixar viatjar soles...

La veritat, es que em vaig quedar meravellada de la quantitat de gent que pots conèixer a l’avió, i que sols escoltant les seues converses pots arribar a fer-te una idea de com són. Per no parlar de la quantitat de gent que vaig conèixer una vegada allà, a Stratford, i com en només tres setmanes pots agafar-los una estima que serà difícil d’oblidar... Però bé, això ja es un altre tema, que tal vegada en un altre moment, contaré.