
Segurament si preguntarem a qualsevol persona què és la felicitat, la seua resposta tindria algo que vore amb tenir una bona casa, un bon cotxe i un bon conter corrent. I si la pregunta anara adreçada a nens i nenes i els preguntaren què volen ser de majors dirien: advocats, metges, actrius o actors famosos, o jugadors de futbol magnífics per a guanyar molts diners i obtenir allò que hem anomenat anteriorment.
Aquesta mentalitat que duem des de ben menuts és perquè relacionem la felicitat com un fet que sols podem aconseguir amb els diners. Com més tenim més pobres ens sentim, com més gaudim més ens costa no avorrir-nos.
Però realment què és la felicitat? Segons Demòcrit la felicitat no depèn tant de la sort o les circunstàncies externes, del destí o d'un Déu, com de la nostra estructura mental. Per tant, podem entendre que és un bon humor, una bona harmonía anímica situada més enllà de la riquesa. La felicitat encara que no ho parega és més difícil de pedre que de guanyar, perquè aquells que es declaren feliços de joves segurament continuaran tenin aquesta percepció optimista sobre l'existència un cop arribats a la maduresa o vellesa.
Ho tenim tot, absolutament tot per a ser feliços: família, amics, gent que ens estima, però ens empenyem a no ser-ho. I tot perquè? per uns quants papers anomenats billets i unes monedes...