Whiskyn's :)

...perquè de vegades m'agradaria que tornaren alguns moments...



(*gràcies sergi per l'ajuda i sobretot per la paciència.)

Ràbia,fàstic i ganes de continuar lluitant...

Realment em sorprèn moltíssim, com de boig s’està tornant el món que m’envolta, i és que cada vegada més, s’estan fent freqüents les baralles, entre bandes o individualment. Ara, ja de res serveix tot allò que les mares s’han cansat de repetir-nos quant érem nens: "...la violència no du a cap lloc, els problemes s’han de solucionar parlant..." i és que, cada vegada més, la gent pega sense motiu algun i fins i tot és creu en el dret de llevar-li la vida a un altra persona,o bé pels seus ideals, o per motius sentimentals.

Vos conte tot açò per què hui, quant he entrat al tuenti m’havien enviat un “evento” parlant de l’última baralla, amb un final tràgic, entre dos xiques a la discoteca de Barraca(Sueca), el passat dissabte. Pel que sembla, Julia,la agressora, havia mantingut temps passat una relació amb el nuvi de Nora, la agredida, i estava obsessionada amb ell (encara que també he llegit en alguns comentaris, de persones que són del mateix poble que elles, que tot açò ja venia d’abans de que el nuvi de Nora i Julia mantingueren una relació). Siga com siga, aprofitant una discussió que va començar dins de la discoteca, Julia, indignada perquè els de seguretat l’havien expulsat pel rebombori que estava formant, va anar al seu cotxe a agafar un ganivet i va esperar fins que la parella, Nora i el seu nuvi, eixiren de la discoteca. Quan la va veure, la va agafar del cabell i li va clavar dos ganivetades, una a la cara i l’altra al coll, que moments després li provocaria la mort. El seu nuvi, que ho va presenciar tot, va intentar evitar que li pegara les ganivetades, emportant-se ell també una al braç, per la qual li han hagut de posar 25punts.

Aquest cas m’ha recordat al de Carlos i al de Guillem agulló, que va ser per motius diferents, els seus ideals, però que va acabar amb el mateix final, la mort i que en mi van despertar, igual que aquest, sentiments molt diversos: ràbia, fàstic i ganes de continuar lluitant.

Jo crec, que ja es hora de que ens plantegem si de veritat cal arribar fins a aquest extrem, i com de lamentable ha sigut tot, perquè si no fóra per casos com aquests mai haguérem obert, d’aquesta manera, els ulls. Encara, que hi ha gent que continua empenyant-se en mantenir-los tancats...

...Moments...

Després de molt de temps sense escriure he decidit que ja era hora de continuar el que temps passat havia començat.

Fa poc més d’una setmana vaig tornar d’ Anglaterra, on vaig poder conèixer a moltíssima gent i viure experiències que mai oblidaré. Tot va començar aquell esperat diumenge, quan després d’haver-me acomiadat dels meus pares a l’aeroport, vaig començar a parlar amb alguns dels 12 companys, que anaven a vindre des de València fins a Londres amb mi. Sols dues xiques anirien amb mi a Stratford...

A l’avió, que feia el trajecte de València - Madrid, em va tocar seure al costat d’un noi que tenia un nom un tant peculiar, si més no jo no havia conegut mai a ningú amb aquell nom (sols ho havia sentit a una cançó dels lax’n busto)el seu nom era Roc. Vam parlar de tot tipus de temes: dels esports, família, edat...fins que en va dir que era d’Alcoi (cosa que em va fer certa gràcia).

Després a l’avió, que feia el trajecte Madrid – Londres, em va tocar seure al costat de dues xiques que deurien tindre uns vint i pico llargs anys, que van conversar de tot tipus de temes però ja d’un nivell més elevat: el treball a la empresa on treballaven, com s’ho montaven en estiu, quines despeses li cobria l’empresa, que fer quan set perd una maleta o te la trenquen, quina idea tenien elles de les persones que vivien a Andalusia(elles eren del nord)...em va donar l’ impressió que eren unes dones ben preparades tant acadèmicament com psicològicament.

Per últim, a l’avió de tornada, em va tocar al costat d’unes nenes que no tenien més de 6 anys i que em van contar tot el que havien estat fent a Londres. Eren unes nenes molt espavilades per a la seua edat però malgrat això, no podia entendre com les seues mares, amb tant pocs anys, les podien deixar viatjar soles...

La veritat, es que em vaig quedar meravellada de la quantitat de gent que pots conèixer a l’avió, i que sols escoltant les seues converses pots arribar a fer-te una idea de com són. Per no parlar de la quantitat de gent que vaig conèixer una vegada allà, a Stratford, i com en només tres setmanes pots agafar-los una estima que serà difícil d’oblidar... Però bé, això ja es un altre tema, que tal vegada en un altre moment, contaré.

DINERS: FONT DE LA FELICITAT?

Segurament si preguntarem a qualsevol persona què és la felicitat, la seua resposta tindria algo que vore amb tenir una bona casa, un bon cotxe i un bon conter corrent. I si la pregunta anara adreçada a nens i nenes i els preguntaren què volen ser de majors dirien: advocats, metges, actrius o actors famosos, o jugadors de futbol magnífics per a guanyar molts diners i obtenir allò que hem anomenat anteriorment.

Aquesta mentalitat que duem des de ben menuts és perquè relacionem la felicitat com un fet que sols podem aconseguir amb els diners. Com més tenim més pobres ens sentim, com més gaudim més ens costa no avorrir-nos.

Però realment què és la felicitat? Segons Demòcrit la felicitat no depèn tant de la sort o les circunstàncies externes, del destí o d'un Déu, com de la nostra estructura mental. Per tant, podem entendre que és un bon humor, una bona harmonía anímica situada més enllà de la riquesa. La felicitat encara que no ho parega és més difícil de pedre que de guanyar, perquè aquells que es declaren feliços de joves segurament continuaran tenin aquesta percepció optimista sobre l'existència un cop arribats a la maduresa o vellesa.

Ho tenim tot, absolutament tot per a ser feliços: família, amics, gent que ens estima, però ens empenyem a no ser-ho. I tot perquè? per uns quants papers anomenats billets i unes monedes...

La part humana de la guerra

Gervasio Sánchez és un fotògraf i periodista que va retractar la realitat amb una proximitat impressionant a través de les seues fotografies. Va obtindre el premi Ortega i Gasset l'any passat per la fotografia que podem vore a la dreta, amb la que retracta les conseqüències de les mines antipersones. El dia 7 de maig del 2008, quan va arreplegar el seu premi, va pronunciar un discurs que tot i estar molt ben fet i trobar-se a la sala personalitats conegudes va caure en l' oblit pel seu contingut. Jo me l'he llegit unes quantes vegades i pense que no t'he cap desperdici i que si li poguessiu dedicar uns minuts entendrieu el que vos dic.

Esta i altres impactants fotografies les podeu trobar en un dels seus llibres titulat: "Vidas minadas".

La "part humana" de l'acció inhumana de les persones i dels governs.


El discurs el podeu trobar ací:

http://www.educarueca.org/spip.php?article689

Contra la supressió del català a Swiss Air Lines

La xarxa de consumidors amb llengua està realitzant una campanya per a què la companyia Swiss Air Lines torne a utilitzar el català als missatges principals dels seus vols amb orige i destinació als Països Catalans, que retiraren després d'una carta de protesta escrita per un passatger d'un partit ulta espanyol. La campanya consisteix en enviar un e-mail a un dels responsables de la companyia. En pocs dies ja s'han enviat més de 1.500.

Us anime a participar en aquesta campanya per tal d'evitar un retrocés en els drets de la nostra llengua.

Si esteu interessats entreu a:

http://www.radiocatalunya.ca/noticia/xarxa-de-consumidors-amb-llengua-en-tres-setmanes-mes-de-1.500-correus-demant-el-retorn-de

La igualtat és un fet natural o cultural?

Un tema que em pareix molt important es la igualtat i per això l'he triat per a que siga el primer. Però la igualtat és un fet natural o cultural?

Per a poder contestar aquesta pregunta hariem de tenir clar a que fem referència quan parlem d'un fet natural o cultural.

Primerament començariem amb un fet natural que seria tot allò que per influència rebem genèticament. Com per exemple, respirar. Hi ha altres informacions que no arriben a través dels gens, si nó mitjançant l'aprenentatge social. És el cas de la religió, els esports, els idiomes i la política. En tots aquests casos estariem parlant d'un fet cultural.

Des del meu punt de vista la igualtat és un fet cultural, si bé es clar que tots ens la mereixem, però és una cosa que ens enssenyem al llarg de la nostra vida.

Fins feia uns anys això de la igualtat entre homes i dones encara no existia i es creia que les dones eren inferiors, per això de que provenien, segons la bíblia, de l'home. En alguns llocs com per exemple, Jordània, la igualtat entre homes i dones no existeix, en canvi, en països més avançats en aquest aspecte com ho és Gran Bretanya, hui en dia les dones estàn quasi a un nivell d'igualtat amb els homes però encara lluiten per què siga totalment certa aquesta realitat.

També existeix desigualtat per raons de raça o de religió. Pel que fa a la raça al llarg de la història tenim exemples de l'esclavitut dels negres a Amèrica o l'holocaust dels jueus durant l'alemanya nazi. En els aspectes dela religió avui en dia els enfrontaments entre els Palestins(musulmans) i jueus en són un clar exemple.

Per tant analitzant tot el que he dit anteriorment la igualtat es un fet cultural que cal fer realitat en tots els àmbits.